Al 1959 Camilo José Cela convocà a Formentor les primeres Conversaciones poéticas.

Las conversaciones de Formentor pretenden un bien posible: el mantenido diálogo, la comunicación inmediata de los poetas españoles sobre el tema eterno de la poesía, ese alado temblorcillo de Dios que vibra en el alma y, a veces, mueve la lengua de algunos hombres, aquellos que, en este caso, cantan, melodiosa y emocionadamente, en la plural y siempre lozana lengua ibérica: el noble castellano de Garcilaso, el sonoro catalán de Maragall, el dulce gallego de Rosalía de Castro, el ingenuo y difícil y campesino euskera de Aizquíbel y de Arana-Goiri. Y en aquellas otras lenguas que, venidas de detrás de los montes y desde más allá de la ancha mar turquí y verde esmeralda, les servirán de contrapunto: igual que el diáfano rumor del campo que se escucha, con los ojos cerrados y la conciencia en calma, tras la ventana abierta [...] Los poetas vendrán a las Conversaciones a conversar y a tomar copitas en amor y compañía. El vino – como la luna y los amores imposibles - es buen amigo de los versos.

Papeles de Son Armadans, 1959

("Les converses de Formentor pretenen un bé possible: el diàleg mantingut, la comunicació immediata dels poetes espanyols sobre el tema etern de la poesia, aquella tremolor menuda de Déu que vibra dins de l'ànima i que, de vegades, mou la llengua d'alguns homes, els que, en aquest cas canten, melodiosament i amb emoció, en la plural i sempre garrida llengua ibèrica: el noble castellà de Garcilaso, el sonor català de Maragall, el gallec dolç de Rosalía de Castro, l'ingenu i difícil i camperol euskera de Aizquíbel y de Arana-Goiri. [...] Els poetes vindran a les Converses a conversar i a prendre copetes en amor i companyia. El vi - com la lluna i els amors impossibles - és bon amic dels versos." Traduït per Carme Castells.)

(Iria Flavia, 1916 – Madrid, 2002). Nascut a Galícia en una família benestant, de pare gallec i mare anglesa, Camilo José Cela és un dels noms més grans de la literatura espanyola del XX. La seva trajectòria va ser reconeguda amb el màxim guardó, el Premi Nobel de Literatura, l'any 1989. Les seves primeres novel·les, La família de Pascual Duarte (1942) y La colmena (1951), són un retrat amarg de la postguerra a Madrid. S'instal·là a Mallorca l'any 1954 i hi fundà la revista «Papeles de Son Armadans», juntament amb Caballero Bonald, Baltasar Porcel i altres. Fou un novel·lista prolífic, amb un estil que s'anà adaptant al temps que li tocà de viure. La seva producció global té interès per l'expressivitat de la prosa, amb un ús lleugerament preciosista del llenguatge. San Camilo, 1936 (1969), recrea la seva experiència del Madrid en guerra fins que aconseguí passar-se a la zona feixista. La literatura de viatges és un altra de les cimeres de la seva obra, amb títols com Viaje a la Alcarria (1948) o Del Miño al Bidasoa (1953). Entrà a la Real Academia Española el 1957 i l'any 1995 obtingué el Premio Cervantes, el màxim guardó en llengua castellana.

A Mallorca, Cela va crear un important nucli de vida literària connectat a l'avantguarda mundial. L'any 1959 convocà a Formentor unes Conversaciones poéticas i un Coloquio Internacional de Novela, amb l'assistència de veus tan il·lustres com Italo Calvino, Marguerite Duras,  Vicente Aleixandre o Gil de Biedma.                            

Adán Diehl fou l'argentí que s'enamorà d'aquest paisatge i volgué fer-s'hi una casa, finalment es decidí per fer un hotel. Adquirí els terrenys propietat de la família del poeta Costa i Llobera entre 1926 i 1928. L'entusiasme i també els crèdits d'alguns bancs feren possible l'aventura però Diehl s'hi arruïnà. L'afluència de visitants il·lustres -Joseph Kessel, Winston Churchill, Francisco Bernareggi, Joan Estelrich, Ramón Gómez de la Serena, Henri de Montherlant- no aconseguí que l'hotel fos rendible i finalment el propietari hagué de fugir de Mallorca, perseguit pels creditors, el 1934. El 1959, Camilo José Cela, que vivia a Mallorca, hi organitzà les Jornades Poètiques de Formentor, amb l'assistència d'escriptors catalans (Carles Riba, Blai Bonet, J. V. Foix, Miquel Bauçà, etc.), castellans (Blas de Otero), anglesos (Robert Graves) i francesos bàsicament. S'hi produí una encesa discussió entre Riba i Graves en relació a la poesia llatina i les traduccions dels clàssics. Fou tan gros l'èxit que la festa poètica tengué continuïtat, fins que la dictadura franquista, alarmada potser per aquest ambient de cultura i llibertat, en prohibí la celebració, i tot plegat s'hagué de traslladar a Corfú. L'hotel va segui essent el lloc on s'allotjaven els personatges cèlebres com Grace Kelly, Charles Chaplin i molts d'altres.