Diu la llegenda, que...
Uns li deien drac, altres li deien cuca: era un animalot ferest. La boca ferotge, el cos ple d’escates, les urpes esmolades i la cua verinosa. Tenia l’alè de foc, la saliva de sofre i una mirada maligna que petrificava. A l’esquena, dues ales de ratapinyada. Habitava una cova del puig de Sa Mola, un puig planer de Sóller que es troba a la dreta, anant cap al port. La cuca era ràpida i voraç, i s’empassolava tots els qui passaven prop del seu cau. Per això tothom se’n feia lluny.
La cuca, afamada, s’acostumà a menjar pedres que li omplien el ventre de grava i de ràbia. Rac, rac, rac, rac... el seu rosegar se sentia fins a Sóller, Biniaraix i Fornalutx. La gent patia per si acabaria engolint totes les muntanyes de la vall. Però en aquells temps sant Jordi ho va saber i digué:
—Ja n’hi ha prou! O jo la mat o ella me mata a mi!
Partí cap a Sóller amb el seu cavall blanc. La cuca li va sortir a l’encontre, rabiosa i endimoniada... Sant Jordi s’hi enfrontà amb l’espasa. Els bramuls eren esglaiadors i la sang de la fera esquitxava les mates i ho socarrava tot. Ben aviat, Sant Jordi l’hagué vençuda i el poble de Sóller quedà tranquil. Prop de la cova quedà el cos mort de la cuca, amb el ventre feixuc de pedres, les ales esqueixades, l’alè estroncat.
A Sant Jordi no l’han vist pus per Sóller. Degué quedar ben a pler i satisfet, amb la feina feta!
Voleu explorar Mallorca en família i descobrir les històries i personatges de llegenda que s'escampen arreu del territori?
Descarregau gratuïtament el joc de L'illa dels Tresors, apte per a dispositius mòbils Android i IOS.
Per a més informació clicau aquí
Inicia sessió o registra't per participar
Aquest lloc encara no té cap comentari.