Un dels poemaris més destacats dins de l'obra de Maria Antònia Salvà és Espigues en flor, escrit des del seu petit regne de l'Allapassa.

Salut, oh camp, oh nom de S'Allapassa,

dolç arrecer on té pairal redós,

cinc voltes centenària, nostra raça.

Mon cant avui vol beneir el terròs

de tos gorets, que ha remogut l'arada

de l'avior que Déu tenga en repòs.

[...]

Aquí el sentit no es sent afalagat

ni enlairada la ment, mes s'agombola

dins la pau d'una amable austeritat.

La cançó hi és humil, com de terrola;

el teu aire és perfuma dins la nit

d'olors de romanins i farigola.

De grans i fruits l'estiu és proveït

dringa el Nadal de picarolls d'ovelles,

la Pàsqua hi troba l'aubonar florit.

Dolça i rossa és la mel de tes abelles

i escoltívol el cant del sebel·lí

passant de nit sota el tendall d'estrelles.

Quina amplària de món! No es veu la fi...

Garriga, pedregars... garriga rasa

per on campen la llebre i el coní.

Enllà no es veu ni pujarol ni casa:

redols de pins, barraques de roter,

que rosteix del solei la viva brasa...

"Poema de l'Allapassa" Espigues en flor, 1926

Recitat per Laia Martínez López.

(Palma, 1869 – Llucmajor, 1958). Poetessa i traductora. Féu llargues estades a la possessió familiar de l'Allapassa, a la marina de Llucmajor. Costa i Llobera fou qui l'encoratjà a publicar quan començava a escriure poesia. Fou arran de la coneixença de Miquel Ferrà en 1904 que Salvà trencà el seu aïllament i es relacionà amb Carner i Guerau de Liost, entre d'altres escriptors. El 1926 publicà Espigues en flor, edició ampliada del volum de 1910, el seguiren altres reculls: El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946) Cel d'horabaixa i Lluneta de pagès que juntament amb les memòries Entre el record i l'enyorança, seran publicats com a obres completes. El seu Viatge a Orient, inèdit fins al 1998, és el primer llibre de viatges escrit per una autora catalana. La seva tasca de traductora és ben remarcable. La poesia de Salvà és condicionada pel desig de seguir una tradició culta -Verdaguer, Costa- i alhora una de popular -els glosadors mallorquins, i té com a temes principals la vida quotidiana i el paisatge, sense deixar de banda la religió. Maria Antònia Salvà ha revifat d'entre l'oblit i els clixés on llanguia, darrerament la seva obra s'ha vist merescudament revalorada.

Dins la immensa marina de Llucmajor, antigament a l'aguait dels atacs dels pirates, castigada pel sol i per l'eixut, apareix l'Allapassa, refugi de la gent que ordena el paisatge, a la manera noucentista, per treure'n el màxim aprofitament.

El terme de Llucmajor és el més extens de Mallorca i s'hi mantenen encara possessions d'una gran extensió sobretot a la marina, amb noms sovint ancorats en el temps com Gomera, Tolleric, Capocorb o Cugulutx. Capocorb és un dels poblats prehistòrics més ben conservats de l'illa que es puguin visitar. L'Institut d'Estudis Catalans patrocinà la seva excavació entre 1910 i 1920, a càrrec de l'arqueòleg Josep Colominas. Hi ha hagut activitat agrícola i ramadera tradicional (cereals, figueres, garrovers, ametllers) que es veié complementada amb un potent indústria, entre els segles XIX i XX, amb dedicació especialment a la fabricació de vi i aiguardent, més endavant s'hi afegí la important indústria del calçat, fins a arribar a l'actualitat on el turisme, concentrat principalment a la zona de s'Arenal, constitueix l'activitat econòmica més productiva. L'Allapassa es pot agafar com a arquetip d'aquestes grans possessions que confronten amb els penyals marins. Allà passaven llargues temporades els propietaris, en alguns casos hi vivien de forma permanent, en una mena de societat patriarcal que tenia els seus estaments marcats d'acord amb els oficis de cadascú. Ell cicle de l'any era marcat pel calendari agrícola, les visites al poble es limitaven a algunes dates senyalades. La vida transcorria entre pinedes, ullastrars i garrigues on pasturaven les guardes d'ovelles, egües o porcs.