A manera de pregària, Blai Bonet, realitza en "Oda al poble rural", un cant a la natura.

Estimats siguin  
la formiga,  
l'oronella,  
l'esbart  
d'estornells  
que,  
a l'octubre,  
ennegreix,  
innumerablement,  
el cel estirat  
i net. 

I els ulls  
dels teuladers,  
les boles  
de la sivina,  
els lledons  
madurs,  
les ungles  
i els dits  
plens  
de tinta  
dels nois  
que juguen  
sota els llums  
de la plaça.  
I les taques  
de la pell  
dels qui pateixen  
del fetge.  
Estimades siguin  
totes  
les petites  
negrors  
del poble.  
I les picades  
d'abella,  
el mal  
de cap,  
el cop  
amb un martell  
damunt  
els dits,  
la xavalla  
del dolor. 

"Oda al poble rural" Comèdia, 1960

(Santanyí, 1926 – 1997). Poeta i novel·lista. De família pagesa va néixer a Santanyí el 1926. Va estudiar al seminari de Palma però una afecció pulmonar el va obligar a hospitalitzar-se durant un llarg període. El seu llibre Entre el coral i l'espiga (1952) trenca formalment amb la tradició de l'escola poètica mallorquina, devota d'Alcover i Costa i Llobera. Cant espiritual  (1953) representà el primer reconeixement públic de l'obra de Bonet, amb l'obtenció del premi Carles Riba. Comèdia (1960) suposa un acostament al realisme social i el tancament d'un cicle. El seguiran els reculls L'evangeli segons un de tants (1967), Els fets (1974), Has vist algun cop, Jordi Bonet, can Amat a l'ombra? (1976), etc. El 1958 publicà El mar, del qual se n'ha fet una versió cinematogràfica, on apareixen records d'infantesa i joventut, entre els quals l'estada al sanatori de Caubet. Judas i la primavera (1963), Míster Evasió (1969), Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria (1972) són una mena de diaris, on el collage textual ens acosta de ple a l'univers bonetià en tot la seva esplendor. Els seguiran La motivació i el film (1990) i Pere Pau (1992). Escrigué obres d'encàrrec sobre art i col·laborà amb articles a la premsa fins al final de la seva vida.

Amb Comèdia, Blai Bonet s'aproxima al realisme social proper a la poesia de Blas de Otero d'aquells anys. És un conjunt de 19 poemes on traça la seva biografia amb veu inconfunsible.

Les guies antigues deien que Santanyí «està unit a Palma amb una línia de ferrocarril». Actualment i, si voleu, de manera incomprensible ja no és així, paradoxalment una illa que suporta un alt índex de mobilitat gran part de l'any té menys kms de ferrocarril ara que fa cent anys. El cert és que la vila era enfora de remeis i prop de la mar, comparada amb d'altres, per això els calgué una bona murada que els protegís dels atacs de pirates arribats de Berberia per endur-se'n persones i bestiar. Encara es poden veure fragments de l'antiga fortificació dins el poble, el més espectacular és l'anomenada Porta Murada. Endemés dels pirates han tengut de sempre un altre contrari, el clima. Curiosament aquest contrari s'ha girat en benefactor i actualment el terme de Santanyí és un dels indrets turístics per excel·lència a l'illa, no tan sols pels seus hotels sinó especialment pel nombre de residències adquirides per gent provinent de l'Europa septentrional i central, sobretot d'Alemanya. En el mercat setmanal dels dissabtes no tan sols sentireu parlar alemany als visitants sinó també a qualque venedor. A qualque forn, tant de Santanyí com del llogaret proper dels Llombards podreu trobar un pa excel·lent fet amb farina de xeixa. Aquesta varietat de blat, molt adient per llocs on plou poc, ha estat mantinguda en aquesta zona i ara s'ha estès per altres llocs d'on havia desaparegut. Un poble petit però amb alta densitat d'escriptors: Bernat Vidal, Blai Bonet, Antònia Vicens, Miquel Pons, Antoni Vidal i Ferrando, entre els més coneguts.