Bernat Vidal i Tomàs: Cala Figuera
Santanyí

El poeta i apotecari de Santanyí ja preveu en aquest text la expansió que ha sofert Cala Figuera.

Cala Fonollar també ha sofert lentes modificacions: abans era un recés de pescadors; llavors va anar-hi un pintor de gran prestigi i féu comprendre a la gent de la comarca que la Cala era bella. I ho entengueren. I vengué gent de fora, jo entre ells. Cada estiu trobàvem noves casetes; algunes, vertaderes vil·les. Al petit cafè dels mariners hagueren de posar tovalles a una taula perquè de tant en quant venien turistes. El cafè es convertí en fonda. Anys després se n'obrí una altra de nova. I, finalment, la tercera, l'Hostal dels Artistes, amb una bona terrassa, a la boca de la Cala: per una part se veu la mar gran, ben blava; per l'altra, entre el misteri dels pins, la verdor de l'aigua que s'estén fins als dos calons en què es bifurca, com una Y grega, Cala Fonollar. 

La vida en rosa, 1957

Bernat Vidal i Tomàs

(Santanyí, 1918 – 1971). Narrador, poeta i crític havia iniciat estudis de Filosofia i lletres a Barcelona que quedaren interromputs l'estiu del 1936. Finida la guerra es llicencià en Farmàcia el 1943. De mossèn Antoni Pons aprengué a escriure en català i també nocions d'estudis històrics. Alternà el seu ofici a Santanyí, amb una incansable activitat, en els anys de la postguerra franquista, encaminada a mantenir el conreu de la nostra llengua en el camp de la literatura i d'orientar escriptors més joves, entre ells Blai Bonet i Antònia Vicens. Col·laborà a la premsa, participà en tertúlies literàries i conferències. Estudiós de la història local va publicar una sèrie d'obres sobre Santanyí, les seves cales, l'ermita de Consolació, els atacs dels pirates berberescos, etc. entre el 1949 i el 1964. El 1953 publicà la novel·la Memòries d'una estàtua i més endavant, el 1958, l'aplec de contes ambientats tant a Barcelona com a Mallorca, intitulat La vida en rosa. També conreà la poesia i publicà alguns poemes dispersos que mostren la influència del Noucentisme així com de la generació del 27 espanyola. En paraules de Josep M. Llompart «va fer de la seva vida un exemple de sensibilitat, de generositat i de fidelitat a ell mateix i al propi país en el temps més difícil de la humiliació i la derrota.»

El pintor argentí Francisco Bernareggi s'instal·là a Santanyí el 1919 i en «descobrí» el paisatge fins i tot als nadius, com aquesta cala -Figuera- en l'albada del turisme, aquest és el tema de la novel·la.

 

Cala Figuera

El peix que arriba a cala Figuera és més bo, amb aquesta frase un pescador resumia l'activitat marinera, gairebé artesana, que encara continua en aquest recer privilegiat. Els santanyiners simplement l'anomenen, la Cala, sense necessitat d'afegir el topònim. La formen dos calons, el den Boira i el den Busques, que constitueixen la desembocadura de dos torrents. El topònim apareix en cartes de navegació medievals, fet que palesa la importància del nucli pesquer i comercial. Més endavant també sorgí la necessitat de defensar-se dels pirates i es construí la torre anomenada den Beu, a mitjan segle XVI. Pocs devien preveure l'expansió actual, anunciada en el text de Bernat Vidal, a causa de l'interès que el seu paisatge suscità en els pintors, constituïts en vidents i descobridors. Aquest interès despertà la sospita o la sensibilitat dels nadius que començaren a fer-hi estada, cada cop més llarga, fins que finalment d'altres venguts de pertot arreu també s'hi afegiren. Calgué allotjar-los, nodrir-los, entretenir-los, passejar-los per mar i terra i el turisme esdevingué la principal si no l'única activitat econòmica. Cal dir que la Cala conserva orgullosament la seva rara bellesa, l'entrada en barca a través de l'estret canal enmig d'aquells penyals com els murs d'una fortalesa marina és una experiència que mai no decau en la seva espectacularitat.

Els usuaris opinen

Aquest lloc encara no té cap comentari.