A la seva primera novel·la, Baltasar Porcel convertí el seu poble nadiu en Solnegre.

Cada matí, en llevar-me, obro la finestra: davant mi s'estén Solnegre, un poble liberal i aspre, abans rodamón, i avui aferrat a la seva mar i a la seva terra. El rellotge de l'ajuntament és de campana i martell, i a sota té l'escut del poble: un sol de pedra negra. Les cases seuen al centre del Pla. Un Pla llarg i sec, de conradís i ametllers, els quals quan estan en flor semblen un somni trist, perquè Solnegre ha d'ésser verd brillant o color de sol i terra. Les faves del Pla són grosses i cuitores, com quasi tot el llegum solnegrenc. L'ordi i el blat també s'hi donen prou, però ni parlar d'hortalissa, que és poca i no gens gustosa.

Solnegre, 1961

Recitat per Mateu Ramon.

(Andratx, 1937 - Barcelona, 2009). Baltasar Porcel és autor de novel·les i contes, de llibres de viatges, articles d'opinió, entrevistes i teatre. A partir del 1960 residí a Barcelona per fer l’opció de dedicar-se de manera professional a la literatura. D’aquesta primera època són molt interessants les entrevistes que publicava a les revistes Serra d’Or i Destino. Tot i que s’estrenà com a escriptor amb una obra de teatre Els condemnats (1959), el centre de la seva producció literària és la narrativa. L’home i les seves passions és la motivació fonda de les seves novel·les que desplega a través d’escenaris diversos, per sobre dels quals destaca Andratx el seu poble nadiu. En la seva primera novel·la, Solnegre, es crea el mite d’aquest territori simbòlic: hi descriu un món tradicional sobre el qual construeix una particular mitologia rural i marítima que li serveix per a encarar-se a la profunda transformació de les illes els darrers cinquanta anys.

Solnegre és la primera novel·la de l’autor i Premi Ciutat de Palma. És una novel·la realista i psicològica que fa un retrat del protagonista que duu una existència quasi vegetativa en un poble perdut fins que decideix enfrontar-se a la realitat i decidir el seu destí.

El nucli d’Andratx apareix documentat per primera vegada el 1236 però els primers pobladors de la zona es remunten a l’època talaiòtica. És una terra amb una llarga història que ha anat imprimint una fesomia característica al municipi i als seus habitants. El patrimoni és una constatació de la història i en destaquen les alqueries d’època islàmica, i les torres de vigilància i defensa per les incursions dels pirates nord-africans que sovintejaren al llarg del segle XVI per la proximitat del nucli a la mar. La possessió de son Mas, antiga alqueria àrab, és actualment seu de l’Ajuntament.

L’agricultura i la pesca foren, durant segles, les activitats principals, però l’increment de la població va provocar que a mitjans segle XIX, s’iniciés una massiva emigració d’andritxols cap a Cuba. Les reduïdes expectatives econòmiques que l’agricultura i la pesca oferien als habitants del municipi i el fet que al port d’Andratx hi hagués una fàbrica de sabó que exportava els seus productes a Cuba feu més fàcil la partida cap a aquella illa. Durant dècades, els doblers que arribaven a Andratx fruit del treball dels emigrats lluny de les seves cases va ser la base de l’economia del poble. Principalment s’establiren a Cienfuegos i Batabanó i es dedicaren a la pesca de l’esponja i al cabotatge. Partien en haver complit els 14 anys i Andratx es convertí en un poble de gent gran i dones. A partir dels anys trenta del segle XX, l’explotació de l’esponja va començar a fer fallida i aquest fet, juntament amb la crisi de 1929 i les guerres que sacsejaren Espanya i Europa propiciaren el retorn d’un nombrós col·lectiu d’andritxols que hagueren d’enfrontar-se a uns anys de guerra, pobresa i misèria moral. Avui Andratx és un municipi pròsper per l’activitat turística i la construcció.